Conjuro de amor en "La Bella Lola"

Hace tres años, estaba con dos de mis mejores amigos en Calella de Palafrugell.

Aquel verano teníamos que pasar el verano por separado, pero un acontecimiento trágico, una semana antes de empezar las vacaciones, hizo que decidiéramos pasar el verano juntos.

Nos regalamos unas pulseras.

Y en "La bella Lola" pedí un cremat (no sé cómo se llama en castellano), es una bebida hecha con ron, caña de azúcar, canela, limón, que se va removiendo lentamente con una cuchara de madera hasta que el alcohol ha quemado, entonces se echa el café y se sirve.

Como en otras ocasiones, hice de maestra de ceremonias, y entre risa y risa hice un conjuro a las pulseras, conjuro de amor...

He llevado la pulsera (yo la usaba de tobillera) durante estos últimos tres años, y el 6 de agosto se cayó...

¿Querrá decir que es mi momento? Yo creo que sí.

Amistad

No hay cosa que me de más rabia que tras un malentendido o una discusión, ese alguien no quiera hablar, para supuestamente, evitar el conflicto.

Encuentras normal estar dos puñeteros días sin hablarme...de hecho, ni tan siquiera me mirabas a la cara...

No sé si me cabrea más todo esto, o que hoy hagas como si no hubiera pasado nada.

Reset (Recortando mi vida por la linia de puntos)

Acabar una etapa y comenzar una nueva. Después de todo, ahora empieza mi trabajo más personal: reorganizar mi vida.

Para ello he cogido unas tijeras, no muy grandes para esta vez poderlas dominar, y me dispongo a recortar mi vida, por la linia de puntos...

Ajustar cuentas y vivir con más coherencia, pero continuando siendo yo, aunque para ello tenga que darte la razón más evidente.

Consciente que me volveré a equivocar, me conformo con minimizar esos impactos colaterales de todo lo que hago.

Me gusta cómo soy, me gusta el tipo de vida que llevo, sólo que... cuando mi cabeza no pare de dar vueltas y duelan ciertas cosas, tengo que recordar que no sé porqué, yo soy feliz así...

Mi vecino de arriba

Nos conocimos por la ventana de su casa que da a mi patio.

Yo hablaba por teléfono, cuando me interrumpió para presentarse.

Me dijo que estaba de alquiler y que la propietaria era amiga suya. Le pedí el teléfono de ella, porque lo perdí y hacía días que quería hablar con ella.

Estuvimos hablando mucho rato. Y antes de concluir la conversación me dijo:

- Espera te doy mi teléfono porque...porque... (minisilencio)...porque soy muy amigo de la propietaria.

(Era una razón de peso, sí, señor).

Pasaron sólo un par de días, cuando al tender la ropa se le cayeron sus primeros calzoncillos.

Al llegar a casa, como era tarde y no había luz en la ventana, no me atreví a subir para devolvérselos.

Le envié un mensaje:

- Hola. Supongo que es tuya la ropa que ha caído en mi patio. Si quieres volverla a ver sigue las instrucciones: indica si prefieres que te la deje en el buzón, o en una bolsa colgada de la puerta (viva el glamour), o ya pasarás.

ÚLTIMAS NOTÍCIAS DE SECUESTRO EXPRESS EN BARCELONA.

Su respuesta no se hizo esperar:

- Hola...Me tendrás que decir qué pieza de ropa has encontrado...no tengo claro que sea mía...Je, je!

Volví a la carga, otro sms:

- Grisom, procesemos a ver si encontramos ADN.

Y la conversación continuó con el mismo tonillo...

Hoy se le ha caído la sabana de abajo de la cama, a ver qué se me ocurre...ya estoy urdiendo un plan...

Realmente, vivir es divertido.

Living la vida loca

Us heu despertat alguna vegada abraçats a algú que no coneixeu?

Jo dormia, sonava el telèfon, no li he fet cas, i ha acabat callant-se.

Ha tornat a sonar, i per primera vegada, he estat conscient del món real.

He obert els ulls per ubicar-me, i estava abraçada a algú que no coneixia de res.

M'he semiaixecat i he vist que erem tres.I he començat a recordar...

Miro el despertador:fa 40 minuts que hauria d'estar treballant. Truco per telèfon, em dutxo, i em vesteixo a la velocitat de la llum.

Els parlo des de la porta, però ni s'immuten, estan inerts...

Busco les claus, no les trobo per enlloc, se m'encen una llumeta, obro la porta i evidentment, penjades de la porta.

A la porteria em trobo una camisa que algú ha tirat a la paperera. L'agafo, torno a pujar, obro la porta i la llenço dins.

Sento una enveja terrible, donar ia el que fos per quedar-me a dormir!

I jo pensava que havia assentat el cap!

Hey

¡Hoy me apetece disfrutar de esta lavadora en marcha!

¡Además me siento: mmmmmmmmmmmmmmm!

Punt - Contrapunt

Des de que no hi ets

la meva vida i la meva casa estan més desendreçades,

la teva tassa d'esmorçar no surt de l'armari,

i la meva porta dies a la lleixa del bany

Per a la meva nena espantada

Des de que et vaig conéixer que t'observo.

Vas entrar a la meva vida com un dispar a boca de canó.

Des del primer moment que et vaig veure sabia que em donaries problemes (potser sigui aquesta alarma que dius que tinc per a saber què no em convé). Però la teva situació tan desesperada va fer que t'obrís les meves portes.

És increïble com a algunes coses dolentes un s'acaba acostumant (suposo que per rossament, per contacte) i fins i tot s'acaba trobant a faltar.

Portes un pes increïble a les teves espatlles, però continues dient que el teu gran problema és no saber on viure, i què fer de la teva vida. Desubicada, en el món et sents desubicada, i és que ho portes escrit al front.

Arrossegues l'ansia d'escapar, de la teva família, de l'innombrable, del teu dolor. En definitiva, de tu.

I així no ho aconseguiràs.

Si vols fugir et proposo fugir a un lloc anomentat: enlloc, que resideix dins teu. Una vegada siguis feliç allà, ho seràs en qualsevol lloc...

Vull aprofitar per disculpar-me pel paper que vaig fer l'última vegada que ens vàrem veure. Em costa saber què fer amb l'estima que et tinc, i l'enuig que encara em dura.

Tot aquest rotllo és per a que sàpigues que em preocupes, que t'estimo i pots comptar amb mi.

Tot anirà bé!

Tres paraules i un video

Aquest mes serà especialment complicat per a mi, per moltes raons.

El mes que ve tot serà diferent, també per moltes raons.

Si no és molt demanar, tingueu una mica de paciència....faig el que puc!

Mireu el video! Quasi moro de riure...

Realment, a la vida, tot és tenir-ho clar!

Blog Tancat per Idees Improcedents (les meves)

Quid Pro Quo, Clarice

Silence of the lamb:

M'agraden els secrets, els col.lecciono...en una urna de cristall que guardo entre els omòplats.

De tant en tant, quan no hi ha passos al meu voltant, els miro i admiro, perquè em semblen bells.

La gran part d'ells són meus, però possiblement també tingui algun vostre.

Avui us vull fer una proposta a vosaltres, a tots. Fins i tot als que sempre han estat en silenci:

Deixar anar algun dels vostres secrets i recollir part dels altres.

Quid Pro Quo (alguna cosa per alguna cosa)

Ahh! No m'interessa a qui pertanyen, pel que preferiria que tothom fos: Anònim.

Sé que aquesta proposta està destinada a ser un desastre per varies raos, sé que fa mandra pensar, i més si no hi ha obligació, però em sembla just que si voleu llegir el dels altres, també hi deixeu part de vosaltres.

Quid Pro Quo. Yes o no?

P.D: És el moment de girar-vos a qui teniu al vostre costat i preguntar-li:

- Tu guardes molts secrets?

Teoria de l'evolució

Perquè sempre tinc la sensació que

Hi ha dues grans teories de l'evolució:

Segons Lamarck, els caràcters adquirits pels progenitors són heretats pels seus descendents. Si una girafa ha d'estirar el coll per poder menjar, al final el coll es farà més gran, i els seus descendents ho heretaran. Així, al llarg dels anys, els animals evolucionen i es transformen.

Segons Darwin (contrari a la teoria anterior):L'evolució es produeix mitjançant selecció natural, i només el millor adaptat al medi sobreviu, es reprodueix i perpetua l'espècie.

NO faré cap més comentari al respecte...

Espera, crec que sí, que ho noto, començo a mutar...Sí !!!!!!!!!!!!

................NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO !!!!!

Ho sento, falsa alarma....

AVÍS

AVÍS:

EM RONDA UNA IDEA PEL CAP

Mundoblog

Cuando lees otros blogs te das cuenta que no eres ni tan rara ni tan exclusiva.

Con un simple click accedemos a un nuevo mundo.

Hologramas de la pròpia vida, realidad adornada con luces de neon, y muchas otras veces, realidad escondida en forma de palabras.

Verdad o ficción, incluso verdad y ficción... todo vale...

Mi mundoblog està formado por:

- el mío, narrado en primera persona (más de lo que nunca hubo intención). Aun siendo consciente que lo que más dice de mi es lo que escribo y no acabo publicando.

(Voz en off: Acordarme:"Tengo que aprender ha hacer cosas y luego no arrepentirme").

No hace mucho alguien me dijo que leer mi blog era como hablar conmigo. Me ha quedado la duda si eso era bueno o malo.En fin...

- y los de los demás.

Como todos enseñamos a la vez que escondemos, al leerlos se me generan gran cantidad de dudas.

Curioso el hecho que nos cae bien la gente en la que nos vemos reflejados. Reconozco mi parte de narcisismo en ello.

No sigo muchos blogs, (déjame pensar...ummm...once). Tres de ellos, los sigo incluso más que al mío, y son de gente que ni siquiera tengo referencias, ni recuerdo cómo llegué...

Simplemente decir, gracias por hacerme un huequecito en vuestras vidas, tengais blog o no!

Et vens a berenar?

Vaig posant la música!!!!!!!!

Camarero, hay una propuesta de boda en mi sopa

Camarero, hay una propuesta de boda en mi sopa...

... por favor, retíreme el plato...

... y que no vuelva a suceder...

Discussió

Tot va començar amb una discussió estúpida a les tantes de la nit.

T'aixeques del llit i et vas directe cap al sofà.

Continuo la discussió de forma intermitent, llençant frases que viatgen pels 4 escasos metres que ens asseparen. Tu al principi entres en el joc i em respons. I de sobte decideixes obviar-me.

Et fas més l'ofés que jo!

I ho sento, però això no ho puc permetre.

Em tapo ben tapada amb el cobrellit i posso bé el coixí, fent el màxim soroll possible per cridar la teva atenció.

Des del llit intento escoltar què és el que estas fent.

Em repeteixo entredents que estic enfadada. Però el llit sense tu és molt gran, trobo a faltar la teva presència, i sobretot, aquella caloreta que desprens. Passen 3 minuts, 5, 6,...i res! Que no vens...

Pla"B": M'aixeco i vaig al bany, faig veure que faig vida prescindint de tu. Procuro passar per davant teu, una vegada i una altra, com si fossis invisible, sense ni mirar-te.

Et mig gires per mirar-me (...anem bé...).

Merda, et tornes a girar de cara al sofa i et tapes amb la manteta.

Mentre retorno cap a l'habitació, agafo una punta de la manteta i l'estiro per destapar-te.

Se t'ha escapat un mig riure.

I jo faig esforços perquè no se m'escapi a mi. Haig d'interpretar el meu paper de dolguda i cabrejada. Ho faig fatal... perquè ja porto un somriure d'orella a orella.

Torno al llit fent veure que res va amb mi, i em disposo a dormir "tranquil.lament". Em torno a tapar i faig un autentic escàndol apallissant el coixí, i trobant la "pose".

Un minut, i tot en silenci.

Tu et mous i t'aixeques. Et sento caminar descalç cap a mi.

Faig veure que m'estic dormint. T'apropes i m'abraces...

- Deixa'm, estic intentant dormir. (frase dita, sobreactuant tant com vaig poder)

M'agafes del peu i m'arrossegues, per tirar-me del llit.

Rient, m'agafo a tu per no caure.

Em plantes un petó.

PROMETO NO MADURAR

En algún lloc del món, any 3010

Asseguts per sobre de totes les llums, mentre el dia es va apagant.

Hi ha tristesa a l'ambient.

Un reflex crida la nostra atenció...surt l'últim transportador.

La teva decissió.

- La relació s'ha acabat o s'ha trencat?

- Això té importància?

- Sí, sí que la té però...no, oblida-ho...

Parles que la situació, el passat, els nostres problemes ens han estancat.

- Estancat? Com si es tractés aigua d'aigua d'una peixera!

No no sóc capaç de contestar-li-ho.

Et miro als ulls i només veig somnis trencats. Evito ser conscient d'això i em miro les mans, que juguen una amb l'altre de forma nerviosa.

Silenci.

Només el meu cor bategant cada vegada més fort, crida des de la profunditat del meu ésser, intentant expressar tot el dolor.

Tu plores, i al mirar-te la meva força es doblega.

Em dones un petó i t'aixeques.

Dubto si allargar la mà i retenir-te.

Però, et deixo marxar...

Miro com t'allunyes. La meva ànima m'abandona, i se'n va darrera teu. El soroll de les seves cadenes també es va allunyant carrer avall.

Primeres clarors...

M'hauria d'aixecar i veure si em dóna temps d'agafar el primer transportador, però incapaç de fer res, em quedo allà en estat de shock.

Les teves paraules segueixen ressonant en el meu cap.

Desitjo que aquest vent que entra per l'esquena i s'arremolina a l'alçada del melic, pugi més amunt i se'n dugui el meu dolor.

Reivindicant

Te dejo justo aquí lo que soy

Me gusta de vez en cuando levantarme y abrir de par en par la puerta de la habitación, dejar que entre la luz que se cuela de fuera.

Quitarme quien soy y dejarlo, ahí, en el suelo, justo al lado de la cama, para que se tropiece el que frecuenta...

Entre mis cosas dejo mi mirada interrogante, mi característico gesto de levantar una sola ceja, mis contínuas ganas, mi ridícula manía de hacer estupideces, como morder el queso para que se quede la silueta de mis dientes, y lo que es peor, con ello, partirme de la risa, mi facilidad por el chispazo, y por crear tormentas, mi capacidad de generar dudas, mi costumbre de detenerte com mi cadera a medio camino...

Quedan formando un montón mi melancolía, mi estrés, mi precipitación, mi mania de retorcer palabras, mis contínuos cambios de planes... Y sobretodo, mi estado de mosquito con alas mojadas que no para de dar vueltas en círculos....

Quitarme y renacer, con una promesa, la de volver, porque esto que me quito, soy consciente de que es lo que me hace feliz.

CARA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Recordant part del passat

Kuku,

Avui anavem en cotxe i ha sonat aquesta cançó, m'ha fet enrecordar-me de tu. Era la teva cançó!

No he pogut evitar pensar si a tu a vegades també et passa, si encara hi ha coses que et fan pensar en mi.

He estat a punt de fer un llistat amb les coses que em fan enrecordar-me de tu, i dedicar-te'l, però no ho he fet perquè no volia que t'ho prenguessis malament, ni incomodar-te.

A vegades em sembla tant extranya aquesta distància...

P.D: Saps el primer que se m'ha ocudit en la llista? M'ha sorprés... els famosos 5 minutets. Ja,ja,ja!

Petons mil! I punxa ja en la cançó..................

Senyals

No ho puc evitar, m'agrada creure en la confabulació cósmica... em sembla romàntic...

No ho sabeu, però fa temps que li donava voltes... jo mirava més cap a l'estiu... mirava cap a Bosnia o Kosovo..., però divendres quan la meva desca em va dir et vens al Sahara, teletubbie i jo hi anem...Vaig pensar que era la senyal: Alehop! (senyal nº1).

Jo ja sabia de què es tractava el pla: viure en haimes amb els saharauis, fer fotoperiodisme, donar a conèixer la situació político-cultural del territoris anomenats Alliberats, recòrrer el dessert, i prendre contacte amb els combatents saharauis...

Dissabte al matí a la feina a primera hora, desprès de parlar amb els meus companys (no amb el meu jefe, hauré d'esperar a dilluns...), em vaig inscriure. Al cap de 15 minuts d'haver-me inscrit vaig conèixer un noi que acabava d'arribar d'allà (senyal nº2), pertanyia a una Associació de Recollida de Nens Saharauis, i acabaven d'arribar de fer ajuda humanitària. Vàrem estar parlant, i més tard va tornar amb un folletó i em va convidar a que em passés per l'associació, aquell mateix dia tenien muntada una haima on preparaven te, feien tallers pels nens, i tenien muntada una petita exposició fotogràfica de l'estada (senyal nº3).

Tinc moltes expectatives i il.lusions en aquest projecte. I encara hi ha una cosa que la fa més especial: hi anem les tres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tres descarriades de la vida en primera línia, a la motxila les càmeres, i sobretot molts somnis, i molta inconsciència...

Avui ho pensava, som molt diferents però independentment de l'estimança que ens uneix, hi ha una cosa que tenim les tres que ens uneix entre nosaltres i ens distingueix de la resta: la forma en què desafiem la vida.

Tinc a la meva família, al meu amor, a part dels meus amics, en contra... però ja he pres la decissió... Ho sento, tinc la sensació que la vida m'arrossega, i tinc ganes de deixar-me portar...

Paradoxes de la vida, l'únic que té la possibilitat de decidir si vaig o no, és el meu jefe, i a hores d'ara ni tan sols ho sap! Dilluns ho sabrem: Cara o Creu..........

PD: Aquesta foto és un desenfoc que vaig fer caminant pels carrers de Barcelona, m'agrada perquè sembla una pintura, i de fet al que li vaig fer la foto quasi ni tenia color... la màgia de la fotografia!

Abans d'anar a dormir

A vegades...

A vegades se m'oblida que se'm veu la cicatriu

Just aquí....

Esto no se para....

Poesia per començar el dia.

Crec que avui la necessitem tots.

Diumenge matí

Diumenge...

Va buscar les claus al bolso amb l'única mà que tenia lliure i va obrir la porta. El sol entrava ocupant mig menjador a través dels grans finestrals.

Es va descalçar, i es va deslliçar a través del parquet, quasi levitant.

Al passar per davant del mirall es va somriure.

Va deixar les claus, el diari i el pa sobre la taula, va obrir la porta de vidre que donava a la terrassa. I es va quedar allà, tot just al ben mig, va tancar els ulls, i es va deixar invair pels raigs de sol, que escalfaven la seva pell. Va notar com la brisa entrava entre els seus cabells, li llepava la cara, entrava per l'escot, i despertava els seus sentits...

Va agafar el telèfon i va deixar que sonessin els tons fins sentir la seva veu:

- Sí?

- Hola, estàs a casa?

- Sí

- Surt pel balcó, que estic aquí sota.

Ell va sortir pel balcó amb un somriure

-Hola

- Hola, estava pensant: juguem a metges i infermeres?

Indocumentada

Em dius que em creus, que et faig feliç, que et sembla real i consistent, però que no pots evitar la sensació, que en qualsevol moment sortiré corrents.

La seguretat no és una cosa que es pugui donar o rebre, si un no està disposat a acompanyar-lo de la seva percepció.

No m'agrada el que em dius, portar una relació en aquestes condicions sempre passa factura. I això ja ho he viscut abans...

Per això, ara imagino, que existís un Document Nacional d'Identitat, un DNI que a més de designar, nom, foto, on vivim, on hem nascut, també identifiqués qui som realment, quins són els nostres somnis, què ens ha marcat....

Segurament el meu DNI diria:

Confusa, soltera, en contínua búsqueda (... de tot el que pugui oferir la vida...).

Obsesiva i romàntica.

Canalla però amb principis.

Molt extrovertida, i molt reservada.

Estat corpori: ausent, ensimismada en el meu món.

La seva realitat conviu en les dues cares d'una mateixa moneda.

Sincera, de paraula i sentiment.

Marcada pel passat, amb ferides profundes, quasi abismals.

Indicaria en quin costat del llit prefereixo dormir.

Hi hauria un espai on hi hauria les olors en ordre cronològic ( o potser d'importància) de la gent que s'ha estimat.

En un altre espai, es podria consultar un històric de músiques que representarien les diferents etapes de la vida.

Coses imprescindibles per viure: la gent que estima, el mar, viatjar, la música, la fotografía, el cine, pintura, literatura, la cervessa....

Tenir un DNI d'aquests, abans hagués estat una maldició, un ensenyar-lo i inmolar-me. Avui en dia, seria un alivi, perquè te l'ensenyaria per tal que et convencessis del que signifiques per a mi.

Ah, se m'oblidava, al final del DNI hi hauria un resum:

Vida: En construcció....

Estat general: ENAMORADA única i exclussivament de tu.

Sopar a casa d'algú, amic d'algú

Sopant a casa d'algú, amic d'algú

Només ens hem vist dues vegades abans

Arribem, deixem el vi i les postres,

i obrim la primera cervessa, mentre la pasta es va fent

Bla, bla,bla, d'això i d'allò

Obrim el vi

Et dirigeixes a mi, i un què m'expliques

Sé que et sorpren el que t'explico.

I comencem a monopolitzar la conversa

Me n'adono i em callo

Però tu insisteixes. Un continua, siusplau

Sé que t'atreu el que he dit

perquè desplegues un munt de signes verbals i no verbals

Gestos políticament correctes

I fas una confessió....

la nit va passant

....quan la connexió intel.lectual és sexy...

Post-it

Per avui no vull ni una discussió més.

He pres una decissió: he mangat 6 blocs de post-its a la feina.

Cada vegada que et vulgui dir alguna cosa, t' enganxaré un amb el missatge...

Tinc ganes d'arribar a casa...

Dilema

Què fer quan un és el seu pitjor enemic?

Com protegir-nos de qui som i de com sentim?

La lletra s'enten molt bé, i sino, a buscar-la! Val la pena saber el que diu.

Però no seré jo la que la escrigui. No avui...

No crec que ho hagi de dir, però és "Simple together" d'Alanis Morrissette. Gent aferrada al passat abstenir-se!

Atrapada en blau

A través de la meva càmera, et miro, i tot es transforma.

Decideixo que aquesta foto serà monocromàtica, en blaus. Cega de la resta, només veig en blau...

Trio un diagrama molt obert, et vull enfocar, i vull que tot el que t'envolta es torni com si es tractés d'un somni. Poso l'angular, i m'apropo, perquè aquesta vegada em vull implicar...

T'enfoco,...i t'atrapo....

A la meva foto es confon realitat i somni, com es confonen i disipen totes les meves realitats i els meus somnis.

Passi el que passi, et recordaré sempre com ahir, atrapat en blau.

Barcelona, 29 de febrer de 2008

Per a la meva desca

Tenia una altra entrada preparada, però prefereixo dedicar-te aquesta cançó:

Tinc una amiga, que descobreix els colors de la vida a través d'un got de vidre, ara el seu got és de color gris...o això creu ella...

Farà uns mesos tenia la necessitat d'explicar-li a Lobito com em sentia, perquè vaig arribar a un punt en que ja no podia més. Però definir com em sentia, era molt complicat, com explicar el que un no és capaç d'entendre, com explicar tots els sentiments?

Com explicar que lligar-me a una persona sola representava per a mi perdre la llibertat, com explicar que abandonar aquest estil de vida, era com si m'abandonés a mi.

Aleshores li vaig fer escoltar aquesta cançó, i li vaig dir que jo en aquest moments em sentia així...Va ser un desastre perquè per a mi era una reivindicació dels meus sentiments, tant menyspreats per tothom perquè no són el que hauria de ser; però ell va interpretar la cançó de manera diferent...ell és pensava que l'estava deixant de costat. I jo simplement, estava confiant en ell....

CONFIAR EN ALGUIEN AMARAL

Yo te imagino dormido si vuelvo a casa muy tarde

lo cierto es que no me acostumbro a dormir al lado de nadie

cerrar los ojos y abandonarse

no pongas un precio que no puedes pagar

no quiero marchantes de arte

no estuve en el casting de estrellas de rock

no soy marioneta en este baile

Sentirse sola, sentirse aparte

prefiero vivir a mi manera

eso no hace daño a nadie

solo quiero que me entiendan

dejame vivir a mi manera

necesito que me creas

necesito confiar en alguien

> Yo te imagino dormido si vuelvo a casa muy tarde

lo cierto es que no me acostumbro a dormir al lado de nadie

Siempre me voy, siempre a ninguna parte

mi vida es un vuelo sin motor

Aún así quiero vivir a mi manera

eso no hace daño a nadie

pero quiero que lo entiendan

dejame vivir a mi manera

necesito que me creas

necesito confiar en alguien

necesito confiar en alguien

Siempre me voy, siempre a ninguna parte

mi vida es un vuelo sin motor

Aún así quiero vivir a mi manera

eso no hace daño a nadie

solo quiero que lo entiendas

dejame vivir a mi manera

Simple

Sempre he pensat que el secret de la vida, és ser simple.

Uff! Em queda un llarg camí...

Avui he liat una a la feina... he preguntat: què és millor "dir que sí quan penses que no " o bé, "dir que no quan penses que sí "

s'ha muntat un foro-debat, impressionant!

Nu

- Vine! Et vull ensenyar una cosa...

- Vaig!

(m'agafa de la mà i em porta...)

- Mira!

- M'encanta! L' has fet tu?

- Sí, som tu i jo. Ja l'he acabat, no els he posat roba...

- Ah..........

La ferida

Farà ja alguns mesos em vaig fer un tall al dit, a la part interna, just on es doblega. Em va costar molt que se'm tanqués, perquè cada dos per tres se'm tornava a obrir. Ara lògicament, no hi és la ferida, però encara es dibuixa la marca. Per què algunes ferides, encara que es tanquin, continuen fent mal?

En resposta...

Vaig obrir aquella porta,

aquesta vegada amb decissió,

hi vaig passar,

vaig procurar tancar-la amb sigili,

intentant fer el menys soroll possible,

al encaixar-la,

no vaig poder evitar que de la porta sortís alguna queixa.

Desprès, silenci,

...i em vaig asseure a esperar...

En resposta a alguna crítica rebuda per algún escrit al meu blog.

P.D: La de la foto sóc jo

Obrint el pot dels trons: infidelitat

Confeso, sóc infidel... per naturalesa...

Li pesi a qui li pesi...

Potser m'enganyo al pensar que lo meu és difererent, que jo no he estat infidel, que jo he establert relacions paral.leles (jo sé veure la diferència, però crec que això encara empitjora les coses), relacions on m'he deixat tot el que sóc.

Tothom opina... i ningú realment ho enten. Només accepten la situació perquè m'estimen i em veuen patir.

Fa una mica més de tres mesos que això ho he deixat de banda, no tant pel convenciment que vull una única relació, sinò pel convenciment que no et vull perdre.

Un cop posades les cartes boca amunt, no puc tornar a perdre't, no un altre cop, o com a mínim no de la mateixa manera... no sé si fer això és donar una oportunitat a la nostra relació...potser només ho espero...

Puc viure sense que se m'entengui... Però m'he cansat de demanar perdó... perdó pel mal que em faig, perdó pel mal que us he fet, perdó per sentir que aquest paper em queda gran, perdó per pensar:

Per si de cas, em quedaré aprop de la sortida...

Una cosa positiva...més que positiva...una sort...una cosa que em dona forces:

Et tinc a tu!

Una petita història al metro

Aquest matí, anava en metro, com cada dia...una mica tard, també com cada dia... i m'hi he fixat...

Hi havia un noi llegint un llibre que conec molt bé... Me'l podia mirar tranquil.lament, sense por de que aixequés la vista, i veiés que jo hi era allà, al davant, invisqüint-me en la seva intimitat... Estava completament abduit, ni es movia, jo crec que si la respiració fos voluntària haguès caigut mort a terra... La mirada clavada al llibre, el seu ànima i la seva voluntat atrapada en la història... I jo imaginava... sabent que anava cap al final del llibre, què és el que li succeïa a la protagonista...

Estava molt seriòs, i de sobte... ha passat... ha somrigut...

Ell no ho sap, però en aquest gest, en aquest intant, jo li he robat l'ànima... me la quedo per la resta del dia...

Que passeu un bon dia... i una millor nit...

ME PONES

Tu me pones, me pones, me pones...

Homenatge a la nostra amistat

Un set de juliol vaig rebre un mail que es titulava:

SI NO HO DIC, REBENTO

Hola cielito

Te'n recordes de quan vas dir-me que si no eres la Reina Amidala, qui series?

Doncs m'ha vingut la llumeta: Tu per a mí eres...LA FUERZA.

És una xorradeta, però tenia ganes de dir-t'ho

Que la fuerza me acompañe

petonets

J. Skywalker

Ja fa molt de temps (sis o set anys?, tu segur que ho saps) que ens vam trobar el primer dia de classe i tu em vas preguntar si et podies asseure al meu costat. Jo ni em podia ni imaginar que aquell seria el començament d'una de les coses més importants de la meva vida: tu.

Jo aleshores caminava per la meva vida amb pas decidit. En el nostre camí ens hem trobat en situacions on l'únic que es podia fer és sobreviure, però ha estat un plaer donar la cara al teu costat... per moltes raons... No hi ha paraules per agrair-te que em mimessis fins a l'extenuació...

Sé que em llegeixes, en silenci, sense atrevir-te a escriure en veu alta, em sorprèn però... perquè les teves paraules sempre han estat especialment importants per a mi...el meu blog és casa meva, i casa meva sempre serà casa teva...

T'estimo molt, petitó! I et trobo a faltar...

Comunicat per a la premsa

Avís

Degut a les informacions errònies que han anat circulant aquests dies pels diferents medis de comunicació, vull desmentir, categòricament, que la desconnexió forçada al blog, hagi estat motivada per cursar exàmens d'una no-se-què tercera carrera... Com si puguessim estar per aquestes tonteries...

Estic a les Seychelles, molt ben acompanyada, vestida únicament, amb un daikiri que vaig renovant, amb una certa assiduitat...

Aquí descansada i renovada, em passo el dia completament ociosa, prenent el sol (dia i nit, perquè per xula, jo) ... menjant, i bebent ... i menjant, i bebent...

Sóc conscient de la repercussió que l'enveja i la ignorància pot causar, per això prego que no em busqueu...

Molts petons, ens veiem a la tornada

Deja Vu

...bla, bla, bla...

... bla, bla, bla, bla,

bla, bla, bla,

t'estimo,

i em sobren les paraules,

bla, bla, bla....

Haig d'estudiar, i només tinc ganes d'estar sota els llençols...

Quan tu no hi ets...

M’estiro al llit, i escolto el silenci, escolto les paraules que no dius, les que no dius perquè no saps, les que no dius perquè no ho vols, les que no dius perquè no hi ets... Dedicat a totes les persones que són capaces d'establir una conversa imaginària amb algú que no es troba present. Per ells i per a tu...que ara no hi ets.

7.35 de la mañana corto

Això és un regal per a tots vosaltres. M'encanta aquest curt, és dels meus favorits...

Negra nit

Negra nit, sorolls sord, ella el mira, per darrera les altres mirades, de forma directa, als ulls... Ell li aguanta la mirada, el temps suficient com per fixar les intencions, i passar desapercebut...

Una única missió...no traspassar la línia vertiginosa...entre tots dos.

Et sé... Has mig somrigut, i has posat ullets... Sé que saps que estic aquí per tu. Encara que t’ignori... Encara que faci veure que no me n’entero... Em sé els teus ulls en la meva esquena, quan poso aquella cançó que diu:

¿No ves que lo nuestro es raro?

Sigue intacto en mil pedazos

y no logra romperse...

Ell marxa acompanyat... Ja des d’abaix, mentre creua el carrer, i pujen al cotxe, aixeca la mirada i veu la llum del farolillo vermell que ara s’encèn... un mentalment, ara vinc ....

Els dos saben que aquesta nit la passaran junts...

Aquesta nit la missió ha fracassat... Jo també encenc el meu farolillo vermell, espero que en aquesta nit tan negra tu el puguis veure, i vinguis a per mi....

Intencions

Ha començat l’any nou, tothom en més o menys mesura fa nous propòsit, nous no perquè siguin nous, perquè la qüestió és intentar el que s’ha intentat, o s’ha fet veure que s’intentava, aproximadament un milió de vegades.... Jo encara tinc una data que em fa duplicar el llistat de bones intencions, bé, deixe-m’ho en intencions...sí, el meu aniversari.... I es que no em puc creure que estigui a punt de fer 35....Uffff. I el pitjor, és que crec que no he après res, perquè cometo els mateixos errors, corretgits i augmentats. En fi... Sempre procuro no esperar res, però aniria sent hora que aquest fos el meu anys. Ja em toca, no? Recapitulació del 2007

• Han entrat a la meva vida, tres relacions sentimentals importants , totes acabades en explossió final...la que vale, vale....
• En el camp de l’amistat és on crec que he tingut més èxit. Algún fiasco, però en fi...no es pot tenir tot... I la balança compensa... M’heu donat molt amor, i no sabeu com és d’important per a mi...
• He aconseguit una feina nova, que sense ser apassionant, és econòmicament satisfactòria, i l’ambient que es respira em satisfà gratament...Espero que duri...
• Emocionalment, tot aquest any ha estat un camí....per intentar buscar-me i trobar-me..., sense gaire èxit, si sóc sincera...

Propòsits pel 2008:

• Viure intensament, noves experiències, noves persones, noves iniciatives, nous viatges...i buscar temps per saborejar la vida....
• Trobar respostes....
• Ser menys impacient, i precipitada...
• Gaudir a tope de qui estimo...
• Abandonar d’una p... (puta, per a qui no ho hagui entès) vegada el meu passat...
• Conèixer a un molt amors de la meva vida, i que algún sigui per quedar-se...
• Aprendre a prioritzar-me una mica...
• Molta salut, i felicitat...
• I sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe, sexe,....
• Que tu estiguis sempre al meu costat...

No m'acostumo

No, no m’acostumo... a no ser petita, a haver de ser responsable, a haver de demostrar, a haver de ser conseqüent, a fer veure que no m’importa, a no confiar en mi, a obviar el meu incendi, a ser fràgil, I es que mai vaig aprendre a haver d’esperar ... no, no m’acostumo. Deja vu

Per a lobito,...i per Mina

Miro cap endarrera, tot una renglera de cors trencats.... i entre ells el meu. En aquest moment, també penso en el cor de Mina. Tampoc sé que fer amb ella...

Maroon 5 'Won't Go Home Without You'

Maroon 5 'Won't Go Home Without You'

Aquesta nit he somniat amb tu... m'he despertat, i et trobava a faltar...molt....

He tancat els ulls....per si desprès d' un altre somni, els obria....i tu hi eres...

Aquesta cançó em fa pensar en tu, mi lobito....

Encostipada

Se m'està pelant el nas de tant mocar-me, tras consultar amb el meu farmacèutic, és a dir, amb mi mateixa, m'he posat crema de cacau al nas, no havia observat que posava: más volumen, más hidratación, menos arrugas.... Com el nas em creixi de volum vaig planxada,.... pinotxo a l'atur ....

Génesi

Començo a escriure esperant començar també quelcom més: un nou punt de vista al viure la meva vida, una nova manera de fer, un donar-me una altra oportunitat...

Tinc ganes d'obrir portes encara que només sigui perquè estiguin obertes...

Mentalment he fet un llistat de les coses sobre les que vull parlar, i algunes d'elles segurament seran amb tu...M'ho he plantejat com si es tractés d'una teràpia, per tal d'enfrontar-me amb certes coses, i per compartir...sí, compartir-me a mi, jo que sóc tan meva...

No sé si sabré ser completament sincera...Mai m'ha agradat ensenyar les meves cartes... No soporto que em jutgin. M'agrada fer el que vull quan vull,... sense necessitat d'haver de fer les coses bé...

És com la cançó de la Julieta Venegas:

...tengo una cita pendiente con mi soledad,

para ver quién soy cuando nadie está mirando,

tengo una cita pendiente con la mujer que soy,

no la que fui hace tanto, ni la que ven los demás...

Aquesta lletra és el que més em preocupa i m'ocupa últimament, potser aquesta és la raó del perquè he començat a escriure sobre mi...

Fa temps que estic perduda. I sé que la meva actitut no ajuda.