Des de que et vaig conéixer que t'observo.
Vas entrar a la meva vida com un dispar a boca de canó.
Des del primer moment que et vaig veure sabia que em donaries problemes (potser sigui aquesta alarma que dius que tinc per a saber què no em convé). Però la teva situació tan desesperada va fer que t'obrís les meves portes.
És increïble com a algunes coses dolentes un s'acaba acostumant (suposo que per rossament, per contacte) i fins i tot s'acaba trobant a faltar.
Portes un pes increïble a les teves espatlles, però continues dient que el teu gran problema és no saber on viure, i què fer de la teva vida. Desubicada, en el món et sents desubicada, i és que ho portes escrit al front.
Arrossegues l'ansia d'escapar, de la teva família, de l'innombrable, del teu dolor. En definitiva, de tu.
I així no ho aconseguiràs.
Si vols fugir et proposo fugir a un lloc anomentat: enlloc, que resideix dins teu. Una vegada siguis feliç allà, ho seràs en qualsevol lloc...
Vull aprofitar per disculpar-me pel paper que vaig fer l'última vegada que ens vàrem veure. Em costa saber què fer amb l'estima que et tinc, i l'enuig que encara em dura.
Tot aquest rotllo és per a que sàpigues que em preocupes, que t'estimo i pots comptar amb mi.
Tot anirà bé!
4 comentarios:
Ostres quantes emocions i senseacions al llegir la teva entrada!
Quantes estones han passat des d'aquell dia prenent el batut per un carreró perdut del gòtic fins a dijous passat, oi?
Sí que estic molt desubicada i malgrat no tenir por, sí que de vegades miro endavant i em pregunto, què en serà de la meva vida?...
Malgrat tot estimada deja vu, crec que estic fet passes de gegant i estic molt més tranquil.la en molts sentits. Aquest dolor cada cop és menor i tot i que sé que hi ha ferides que sempre deixen cicatriu, també sé que es poden arribar a curar.
Em sento molt afortunada del que tinc i de la gent que m'acompanya en aquest fascinant viatge que és la vida!
Tu n'ets una de les protagonistes (tot i que considerèssis que no et convenia i que et porto problemes ja ja :-P)
Però hi ha una cosa que no entenc, enuig, per què?
Sé que tot anirà bé, tot ens anirà bé!
T'estimo molt
Ja,ja,ja!
Mai he pensat que et consideressis una nena espantada.
A tu et passa com a mi, que per molt dolenta que sigui la situaci� existeixen moltes persones al darrera per aguantar-nos. Sempre les ha hagut.
Per� hi ha qui no ha tingut aquesta sort.
Aix� va per alg� que tota la seva vida ha hagut de lluitar, i ara ja est� cansada...i m'ha desesperat veure com se l'endu�a la corrent. Ara estrena nova vida, i simplement volia dir-li que aposto per ella.
Tenia els meus dubtes, i pensava que podia anar per algú altre l'entrada,però nena, quadrava molt! jaja
L'única cosa que em preocupava era pensar, ém demana perdó per què? jaja i enuig, per què? jaja ara m'he quedat més tranquil.la. Penso que sé de qui parles i li desitjo el millor en la seva nova vida, i dir-li des d'aquí que malgrat pensi que no, tot passa i tot anirà bé! :))
Petonets a les dues!
MUA
PD: Jo avui he de treballar, quin paaaaaal!
Pròxima destinació un lloc anomenant Enlloc, me l'han recomanat i m'atrau l'idea. Ja saps que m'agrada viatjar.
Què fer amb l'estima? Cuidem-la juntes. I amb l'enuig? Llançem-ho, només pesa i ocupa espai.
És una proposta.
T'estime.
Publicar un comentario