Per a la meva desca

Tenia una altra entrada preparada, però prefereixo dedicar-te aquesta cançó:

Tinc una amiga, que descobreix els colors de la vida a través d'un got de vidre, ara el seu got és de color gris...o això creu ella...

Farà uns mesos tenia la necessitat d'explicar-li a Lobito com em sentia, perquè vaig arribar a un punt en que ja no podia més. Però definir com em sentia, era molt complicat, com explicar el que un no és capaç d'entendre, com explicar tots els sentiments?

Com explicar que lligar-me a una persona sola representava per a mi perdre la llibertat, com explicar que abandonar aquest estil de vida, era com si m'abandonés a mi.

Aleshores li vaig fer escoltar aquesta cançó, i li vaig dir que jo en aquest moments em sentia així...Va ser un desastre perquè per a mi era una reivindicació dels meus sentiments, tant menyspreats per tothom perquè no són el que hauria de ser; però ell va interpretar la cançó de manera diferent...ell és pensava que l'estava deixant de costat. I jo simplement, estava confiant en ell....

CONFIAR EN ALGUIEN AMARAL

Yo te imagino dormido si vuelvo a casa muy tarde

lo cierto es que no me acostumbro a dormir al lado de nadie

cerrar los ojos y abandonarse

no pongas un precio que no puedes pagar

no quiero marchantes de arte

no estuve en el casting de estrellas de rock

no soy marioneta en este baile

Sentirse sola, sentirse aparte

prefiero vivir a mi manera

eso no hace daño a nadie

solo quiero que me entiendan

dejame vivir a mi manera

necesito que me creas

necesito confiar en alguien

> Yo te imagino dormido si vuelvo a casa muy tarde

lo cierto es que no me acostumbro a dormir al lado de nadie

Siempre me voy, siempre a ninguna parte

mi vida es un vuelo sin motor

Aún así quiero vivir a mi manera

eso no hace daño a nadie

pero quiero que lo entiendan

dejame vivir a mi manera

necesito que me creas

necesito confiar en alguien

necesito confiar en alguien

Siempre me voy, siempre a ninguna parte

mi vida es un vuelo sin motor

Aún así quiero vivir a mi manera

eso no hace daño a nadie

solo quiero que lo entiendas

dejame vivir a mi manera

Simple

Sempre he pensat que el secret de la vida, és ser simple.

Uff! Em queda un llarg camí...

Avui he liat una a la feina... he preguntat: què és millor "dir que sí quan penses que no " o bé, "dir que no quan penses que sí "

s'ha muntat un foro-debat, impressionant!

Nu

- Vine! Et vull ensenyar una cosa...

- Vaig!

(m'agafa de la mà i em porta...)

- Mira!

- M'encanta! L' has fet tu?

- Sí, som tu i jo. Ja l'he acabat, no els he posat roba...

- Ah..........

La ferida

Farà ja alguns mesos em vaig fer un tall al dit, a la part interna, just on es doblega. Em va costar molt que se'm tanqués, perquè cada dos per tres se'm tornava a obrir. Ara lògicament, no hi és la ferida, però encara es dibuixa la marca. Per què algunes ferides, encara que es tanquin, continuen fent mal?

En resposta...

Vaig obrir aquella porta,

aquesta vegada amb decissió,

hi vaig passar,

vaig procurar tancar-la amb sigili,

intentant fer el menys soroll possible,

al encaixar-la,

no vaig poder evitar que de la porta sortís alguna queixa.

Desprès, silenci,

...i em vaig asseure a esperar...

En resposta a alguna crítica rebuda per algún escrit al meu blog.

P.D: La de la foto sóc jo

Obrint el pot dels trons: infidelitat

Confeso, sóc infidel... per naturalesa...

Li pesi a qui li pesi...

Potser m'enganyo al pensar que lo meu és difererent, que jo no he estat infidel, que jo he establert relacions paral.leles (jo sé veure la diferència, però crec que això encara empitjora les coses), relacions on m'he deixat tot el que sóc.

Tothom opina... i ningú realment ho enten. Només accepten la situació perquè m'estimen i em veuen patir.

Fa una mica més de tres mesos que això ho he deixat de banda, no tant pel convenciment que vull una única relació, sinò pel convenciment que no et vull perdre.

Un cop posades les cartes boca amunt, no puc tornar a perdre't, no un altre cop, o com a mínim no de la mateixa manera... no sé si fer això és donar una oportunitat a la nostra relació...potser només ho espero...

Puc viure sense que se m'entengui... Però m'he cansat de demanar perdó... perdó pel mal que em faig, perdó pel mal que us he fet, perdó per sentir que aquest paper em queda gran, perdó per pensar:

Per si de cas, em quedaré aprop de la sortida...

Una cosa positiva...més que positiva...una sort...una cosa que em dona forces:

Et tinc a tu!

Una petita història al metro

Aquest matí, anava en metro, com cada dia...una mica tard, també com cada dia... i m'hi he fixat...

Hi havia un noi llegint un llibre que conec molt bé... Me'l podia mirar tranquil.lament, sense por de que aixequés la vista, i veiés que jo hi era allà, al davant, invisqüint-me en la seva intimitat... Estava completament abduit, ni es movia, jo crec que si la respiració fos voluntària haguès caigut mort a terra... La mirada clavada al llibre, el seu ànima i la seva voluntat atrapada en la història... I jo imaginava... sabent que anava cap al final del llibre, què és el que li succeïa a la protagonista...

Estava molt seriòs, i de sobte... ha passat... ha somrigut...

Ell no ho sap, però en aquest gest, en aquest intant, jo li he robat l'ànima... me la quedo per la resta del dia...

Que passeu un bon dia... i una millor nit...

ME PONES

Tu me pones, me pones, me pones...

Homenatge a la nostra amistat

Un set de juliol vaig rebre un mail que es titulava:

SI NO HO DIC, REBENTO

Hola cielito

Te'n recordes de quan vas dir-me que si no eres la Reina Amidala, qui series?

Doncs m'ha vingut la llumeta: Tu per a mí eres...LA FUERZA.

És una xorradeta, però tenia ganes de dir-t'ho

Que la fuerza me acompañe

petonets

J. Skywalker

Ja fa molt de temps (sis o set anys?, tu segur que ho saps) que ens vam trobar el primer dia de classe i tu em vas preguntar si et podies asseure al meu costat. Jo ni em podia ni imaginar que aquell seria el començament d'una de les coses més importants de la meva vida: tu.

Jo aleshores caminava per la meva vida amb pas decidit. En el nostre camí ens hem trobat en situacions on l'únic que es podia fer és sobreviure, però ha estat un plaer donar la cara al teu costat... per moltes raons... No hi ha paraules per agrair-te que em mimessis fins a l'extenuació...

Sé que em llegeixes, en silenci, sense atrevir-te a escriure en veu alta, em sorprèn però... perquè les teves paraules sempre han estat especialment importants per a mi...el meu blog és casa meva, i casa meva sempre serà casa teva...

T'estimo molt, petitó! I et trobo a faltar...

Comunicat per a la premsa

Avís

Degut a les informacions errònies que han anat circulant aquests dies pels diferents medis de comunicació, vull desmentir, categòricament, que la desconnexió forçada al blog, hagi estat motivada per cursar exàmens d'una no-se-què tercera carrera... Com si puguessim estar per aquestes tonteries...

Estic a les Seychelles, molt ben acompanyada, vestida únicament, amb un daikiri que vaig renovant, amb una certa assiduitat...

Aquí descansada i renovada, em passo el dia completament ociosa, prenent el sol (dia i nit, perquè per xula, jo) ... menjant, i bebent ... i menjant, i bebent...

Sóc conscient de la repercussió que l'enveja i la ignorància pot causar, per això prego que no em busqueu...

Molts petons, ens veiem a la tornada

Deja Vu