Quid Pro Quo, Clarice

Silence of the lamb:

M'agraden els secrets, els col.lecciono...en una urna de cristall que guardo entre els omòplats.

De tant en tant, quan no hi ha passos al meu voltant, els miro i admiro, perquè em semblen bells.

La gran part d'ells són meus, però possiblement també tingui algun vostre.

Avui us vull fer una proposta a vosaltres, a tots. Fins i tot als que sempre han estat en silenci:

Deixar anar algun dels vostres secrets i recollir part dels altres.

Quid Pro Quo (alguna cosa per alguna cosa)

Ahh! No m'interessa a qui pertanyen, pel que preferiria que tothom fos: Anònim.

Sé que aquesta proposta està destinada a ser un desastre per varies raos, sé que fa mandra pensar, i més si no hi ha obligació, però em sembla just que si voleu llegir el dels altres, també hi deixeu part de vosaltres.

Quid Pro Quo. Yes o no?

P.D: És el moment de girar-vos a qui teniu al vostre costat i preguntar-li:

- Tu guardes molts secrets?

Teoria de l'evolució

Perquè sempre tinc la sensació que

Hi ha dues grans teories de l'evolució:

Segons Lamarck, els caràcters adquirits pels progenitors són heretats pels seus descendents. Si una girafa ha d'estirar el coll per poder menjar, al final el coll es farà més gran, i els seus descendents ho heretaran. Així, al llarg dels anys, els animals evolucionen i es transformen.

Segons Darwin (contrari a la teoria anterior):L'evolució es produeix mitjançant selecció natural, i només el millor adaptat al medi sobreviu, es reprodueix i perpetua l'espècie.

NO faré cap més comentari al respecte...

Espera, crec que sí, que ho noto, començo a mutar...Sí !!!!!!!!!!!!

................NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO !!!!!

Ho sento, falsa alarma....

AVÍS

AVÍS:

EM RONDA UNA IDEA PEL CAP

Mundoblog

Cuando lees otros blogs te das cuenta que no eres ni tan rara ni tan exclusiva.

Con un simple click accedemos a un nuevo mundo.

Hologramas de la pròpia vida, realidad adornada con luces de neon, y muchas otras veces, realidad escondida en forma de palabras.

Verdad o ficción, incluso verdad y ficción... todo vale...

Mi mundoblog està formado por:

- el mío, narrado en primera persona (más de lo que nunca hubo intención). Aun siendo consciente que lo que más dice de mi es lo que escribo y no acabo publicando.

(Voz en off: Acordarme:"Tengo que aprender ha hacer cosas y luego no arrepentirme").

No hace mucho alguien me dijo que leer mi blog era como hablar conmigo. Me ha quedado la duda si eso era bueno o malo.En fin...

- y los de los demás.

Como todos enseñamos a la vez que escondemos, al leerlos se me generan gran cantidad de dudas.

Curioso el hecho que nos cae bien la gente en la que nos vemos reflejados. Reconozco mi parte de narcisismo en ello.

No sigo muchos blogs, (déjame pensar...ummm...once). Tres de ellos, los sigo incluso más que al mío, y son de gente que ni siquiera tengo referencias, ni recuerdo cómo llegué...

Simplemente decir, gracias por hacerme un huequecito en vuestras vidas, tengais blog o no!

Et vens a berenar?

Vaig posant la música!!!!!!!!

Camarero, hay una propuesta de boda en mi sopa

Camarero, hay una propuesta de boda en mi sopa...

... por favor, retíreme el plato...

... y que no vuelva a suceder...

Discussió

Tot va començar amb una discussió estúpida a les tantes de la nit.

T'aixeques del llit i et vas directe cap al sofà.

Continuo la discussió de forma intermitent, llençant frases que viatgen pels 4 escasos metres que ens asseparen. Tu al principi entres en el joc i em respons. I de sobte decideixes obviar-me.

Et fas més l'ofés que jo!

I ho sento, però això no ho puc permetre.

Em tapo ben tapada amb el cobrellit i posso bé el coixí, fent el màxim soroll possible per cridar la teva atenció.

Des del llit intento escoltar què és el que estas fent.

Em repeteixo entredents que estic enfadada. Però el llit sense tu és molt gran, trobo a faltar la teva presència, i sobretot, aquella caloreta que desprens. Passen 3 minuts, 5, 6,...i res! Que no vens...

Pla"B": M'aixeco i vaig al bany, faig veure que faig vida prescindint de tu. Procuro passar per davant teu, una vegada i una altra, com si fossis invisible, sense ni mirar-te.

Et mig gires per mirar-me (...anem bé...).

Merda, et tornes a girar de cara al sofa i et tapes amb la manteta.

Mentre retorno cap a l'habitació, agafo una punta de la manteta i l'estiro per destapar-te.

Se t'ha escapat un mig riure.

I jo faig esforços perquè no se m'escapi a mi. Haig d'interpretar el meu paper de dolguda i cabrejada. Ho faig fatal... perquè ja porto un somriure d'orella a orella.

Torno al llit fent veure que res va amb mi, i em disposo a dormir "tranquil.lament". Em torno a tapar i faig un autentic escàndol apallissant el coixí, i trobant la "pose".

Un minut, i tot en silenci.

Tu et mous i t'aixeques. Et sento caminar descalç cap a mi.

Faig veure que m'estic dormint. T'apropes i m'abraces...

- Deixa'm, estic intentant dormir. (frase dita, sobreactuant tant com vaig poder)

M'agafes del peu i m'arrossegues, per tirar-me del llit.

Rient, m'agafo a tu per no caure.

Em plantes un petó.

PROMETO NO MADURAR

En algún lloc del món, any 3010

Asseguts per sobre de totes les llums, mentre el dia es va apagant.

Hi ha tristesa a l'ambient.

Un reflex crida la nostra atenció...surt l'últim transportador.

La teva decissió.

- La relació s'ha acabat o s'ha trencat?

- Això té importància?

- Sí, sí que la té però...no, oblida-ho...

Parles que la situació, el passat, els nostres problemes ens han estancat.

- Estancat? Com si es tractés aigua d'aigua d'una peixera!

No no sóc capaç de contestar-li-ho.

Et miro als ulls i només veig somnis trencats. Evito ser conscient d'això i em miro les mans, que juguen una amb l'altre de forma nerviosa.

Silenci.

Només el meu cor bategant cada vegada més fort, crida des de la profunditat del meu ésser, intentant expressar tot el dolor.

Tu plores, i al mirar-te la meva força es doblega.

Em dones un petó i t'aixeques.

Dubto si allargar la mà i retenir-te.

Però, et deixo marxar...

Miro com t'allunyes. La meva ànima m'abandona, i se'n va darrera teu. El soroll de les seves cadenes també es va allunyant carrer avall.

Primeres clarors...

M'hauria d'aixecar i veure si em dóna temps d'agafar el primer transportador, però incapaç de fer res, em quedo allà en estat de shock.

Les teves paraules segueixen ressonant en el meu cap.

Desitjo que aquest vent que entra per l'esquena i s'arremolina a l'alçada del melic, pugi més amunt i se'n dugui el meu dolor.

Reivindicant

Te dejo justo aquí lo que soy

Me gusta de vez en cuando levantarme y abrir de par en par la puerta de la habitación, dejar que entre la luz que se cuela de fuera.

Quitarme quien soy y dejarlo, ahí, en el suelo, justo al lado de la cama, para que se tropiece el que frecuenta...

Entre mis cosas dejo mi mirada interrogante, mi característico gesto de levantar una sola ceja, mis contínuas ganas, mi ridícula manía de hacer estupideces, como morder el queso para que se quede la silueta de mis dientes, y lo que es peor, con ello, partirme de la risa, mi facilidad por el chispazo, y por crear tormentas, mi capacidad de generar dudas, mi costumbre de detenerte com mi cadera a medio camino...

Quedan formando un montón mi melancolía, mi estrés, mi precipitación, mi mania de retorcer palabras, mis contínuos cambios de planes... Y sobretodo, mi estado de mosquito con alas mojadas que no para de dar vueltas en círculos....

Quitarme y renacer, con una promesa, la de volver, porque esto que me quito, soy consciente de que es lo que me hace feliz.

CARA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Recordant part del passat

Kuku,

Avui anavem en cotxe i ha sonat aquesta cançó, m'ha fet enrecordar-me de tu. Era la teva cançó!

No he pogut evitar pensar si a tu a vegades també et passa, si encara hi ha coses que et fan pensar en mi.

He estat a punt de fer un llistat amb les coses que em fan enrecordar-me de tu, i dedicar-te'l, però no ho he fet perquè no volia que t'ho prenguessis malament, ni incomodar-te.

A vegades em sembla tant extranya aquesta distància...

P.D: Saps el primer que se m'ha ocudit en la llista? M'ha sorprés... els famosos 5 minutets. Ja,ja,ja!

Petons mil! I punxa ja en la cançó..................

Senyals

No ho puc evitar, m'agrada creure en la confabulació cósmica... em sembla romàntic...

No ho sabeu, però fa temps que li donava voltes... jo mirava més cap a l'estiu... mirava cap a Bosnia o Kosovo..., però divendres quan la meva desca em va dir et vens al Sahara, teletubbie i jo hi anem...Vaig pensar que era la senyal: Alehop! (senyal nº1).

Jo ja sabia de què es tractava el pla: viure en haimes amb els saharauis, fer fotoperiodisme, donar a conèixer la situació político-cultural del territoris anomenats Alliberats, recòrrer el dessert, i prendre contacte amb els combatents saharauis...

Dissabte al matí a la feina a primera hora, desprès de parlar amb els meus companys (no amb el meu jefe, hauré d'esperar a dilluns...), em vaig inscriure. Al cap de 15 minuts d'haver-me inscrit vaig conèixer un noi que acabava d'arribar d'allà (senyal nº2), pertanyia a una Associació de Recollida de Nens Saharauis, i acabaven d'arribar de fer ajuda humanitària. Vàrem estar parlant, i més tard va tornar amb un folletó i em va convidar a que em passés per l'associació, aquell mateix dia tenien muntada una haima on preparaven te, feien tallers pels nens, i tenien muntada una petita exposició fotogràfica de l'estada (senyal nº3).

Tinc moltes expectatives i il.lusions en aquest projecte. I encara hi ha una cosa que la fa més especial: hi anem les tres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tres descarriades de la vida en primera línia, a la motxila les càmeres, i sobretot molts somnis, i molta inconsciència...

Avui ho pensava, som molt diferents però independentment de l'estimança que ens uneix, hi ha una cosa que tenim les tres que ens uneix entre nosaltres i ens distingueix de la resta: la forma en què desafiem la vida.

Tinc a la meva família, al meu amor, a part dels meus amics, en contra... però ja he pres la decissió... Ho sento, tinc la sensació que la vida m'arrossega, i tinc ganes de deixar-me portar...

Paradoxes de la vida, l'únic que té la possibilitat de decidir si vaig o no, és el meu jefe, i a hores d'ara ni tan sols ho sap! Dilluns ho sabrem: Cara o Creu..........

PD: Aquesta foto és un desenfoc que vaig fer caminant pels carrers de Barcelona, m'agrada perquè sembla una pintura, i de fet al que li vaig fer la foto quasi ni tenia color... la màgia de la fotografia!